Solidaritat i ressentiment

Com expressa lúcidament Max Scheler, el ressentiment té la seva arrel en un judici comparatiu. En veure que l’altre té uns béns que jo no tinc, en constatar que té unes riqueses que jo no posseeixo, experimento ressentiment, sobretot si els béns que l’altre té, són, en part, gràcies a la meva contribució, al meu treball. Una unitat política no es pot construir des del ressentiment, perquè del ressentiment només pot emergir la confrontació, la batalla de tots contra tots.

AIXÒ NO OBSTANT, EL RESSENTIMENT ÉS MOLT rendible políticament i periodísticament. És una manera d’encendre les baixes passions de les masses i enfrontar un col·lectiu contra un altre. Només cal identificar el greuge comparatiu, anunciar-lo pels altaveus i posar el dit a la nafra, perquè les masses es posin en marxa i odiïn els seus contrincants.

LA JUSTÍCIA DISTRIBUTIVA, JA DES D’ARISTÒTIL I, després en el pensament d’Ulpià, no consisteix a donar a tots el mateix. El cafè per a tots és un insult a la virtut cardinal de la justícia. La idèntica repartició no és mai equitat, perquè cada territori, cada receptor, té les seves necessitats específiques i també el seu dinamisme intern. La injustícia en la distribució genera ressentiment, odi d’uns contra els altres. La qüestió clau és doble: ¿com explicar al que rep menys que l’altre ha de rebre més que ell? o bé ¿com evitar que les entitats receptores no sentin rancor entre si?

VIVIM EN UN PAÍS EN EL QUAL LA JUSTÍCIA distributiva no es contempla adequadament. Això genera ressentiments entre els diversos pobles de la “pell de brau”. La fraternitat entre els pobles d’Espanya que Joan Maragall somiava només serà possible quan hi hagi una mínima justícia distributiva, quan cada terra rebi el que li correspon. Mentre no hi hagi transparència en aquest punt, mentre no es faci públic què aporta cadascú al fons comú i què recull amb posterioritat, es genera més confusió i més opacitat. La presentació clara del que entra i del que surt és l’únic que pot contribuir a fer que hi hagi realment justícia distributiva. És bo que la terra més rica i pròspera ajudi la més pobra en el seu desenvolupament. D’això se’n diu solidaritat. Però també és just que la terra més pròspera tingui, amb justícia, el que mereix i que, en reivindicar-ho, no generi ressentiment en les altres.

EN ELS DARRERS ANYS, EL RESSENTIMENT ENTRE els pobles de la “pell de brau” creix. Parapetats rere la bonica paraula solidaritat, no es compleixen els mínims criteris de justícia distributiva i, consegüentment, la part maltractada experimenta ressentiment, perquè pateix un greuge comparatiu. Quan es queixa, se li diu que fa el paper de víctima; quan demana un tracte just, se li contesta que no és solidària. Se l’acusa de ser egoista i individualista.

LA SOLIDARITAT ÉS UN MOT PLE DE SIGNIFICAT ètic i no una cortina de fum per tapar la injustícia distributiva. No és una coartada perquè es mantinguin indefinidament les condicions de desigualtat entre els pobles i les persones. Ser solidari envers el més feble és un deure d’humanitat, però exigir aquesta solidaritat indefinidament i sempre als mateixos és una derrota de la justícia. La solidaritat, a més a més, no és unidireccional, sinó una ajuda mútua, una forma de contracte tàcit entre persones i pobles per millorar les condicions de vida. Quan és unidireccional, esdevé una forma invisible d’explotació.

EL SENY ÉS, SEGONS EL FILÒSOF GIRONÍ Josep Ferrater Mora, un dels trets característics de la nostra singularitat com a poble, però aquesta virtut no pot ser una excusa per no exigir, assenyadament, la justícia distributiva. Cal enraonar els motius de la demanda i enllaçar arguments perquè es faci realitat. Perdre els papers seria una derrota moral. Atiar el ressentiment de les masses contra els suposats enemics per treure beneficis partidistes seria la més gran de les derrotes.

Francesc Torralba

Director de la Càtedra Ethos de la Universitat Ramon Llull.

Autor d”El sentit de la vida’ (Ara Llibres) i ‘Sosegarse en un mundo sin sosiego’ (Plataforma Editorial)

AVUI, 15 de març del 2009